 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
LA VALL D'HOSTOLES, UN TERRITORI FARCIT D'HISTÒRIA I VERDORSituat en l'extrem nord-oest de la Vall d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols es caracteritza per ésser un territori verd, majestuós en les seves vistes i on la seva vegetació juntament amb les seus afluents d'aigua li donen un paisatge que incita al seu recorregut a peu per tal de descobrir cadascun dels seus racons. En el municipi de Sant Feliu de Pallerols i discorren diferents afluents tot i que no essent abundosos, si li donen el recolzament a un paisatge verd, com la riera de Sant Iscle, i diferents recs i torrent. El més important de la vall, el riu Brugent que neix per la zona de la Serra del Corb i dels Saiols a partir de diferents torrents, fins a la desembocadura al riu Ter en el Pasteral, passant pels municipis de Sant Feliu de Pallerols, Les Planes d’Hostoles i Amer, després de recórrer 22 quilòmetres en total.
Des dels seus orígens la Vall d’Hostoles havia estat una unitat territorial pertanyent al comtat de Girona, que des del segle IX estava vinculada al comtat de Barcelona, encara que mantenia entitat pròpia en l’existència dels vescomtes de Girona. Durant segles, les terres de la Vall d’Hostoles havien estat administrades per la família Hostoles en nom dels comtats de Girona i Barcelona fins el segle XV.
Aquesta unitat territorial es va fragmentar quan a l’any 1855 Les Planes d’Hostoles, les Encies i Cogolls van mostrar la voluntat de constituir un municipi independent. A l’any 1872 les tres poblacions aconseguiren la segregació, quedant des de llavors la Vall d’Hostoles dividida en dos municipis, d’una banda Sant Feliu de Pallerols i per l’altra Les Planes d’Hostoles, cadascú amb els seus corresponents veïnats.
UN TERRITORI DE FONTS I VOLCANSEl municipi de Sant Feliu de Pallerols pertany a la comarca de la Garrotxa i està situat en la part sud de la mateixa. Per tant, part del seu municipi està dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, una àrea protegida en aquest cas aprovada pel Parlament de Catalunya per unanimitat segons la Llei 2/1982, de 3 de març, i que va declarà com Paratge Natural d'Interès Nacional de la zona volcànica de la Garrotxa, amb la finalitat d'atendre la conservació de la seva flora, la seva constitució geomorfològica i la seva especial bellesa.
Amb el Decret 71/1986, de 13 de febrer, sobre aprovació de la concreció topogràfica dels límits del Parc Natural i de les reserves naturals de la zona volcànica de la Garrotxa, es descriu el perímetre exterior del Parc i les parcel·les i les subparcel·les cadastrals incloses dins les reserves naturals. Els cinc volcans més representatius de la Vall d'Hostoles són: Volcà de Fontpobra, volcà de Can Tià, Volcà del Traiter (dins Les Planes d’Hostoles), el volcà de Sant Marc i el de Puig Rodó, en el mateix límit amb Sant Aniol de Finestres. El nombre de fonts naturals, igual que Les Planes d’Hostoles, és molt important amb més de quaranta els punts on es situen al llarg del territori les diferents fonts que brolles aigües que recull la Vall d’Hostoles. En són alguns exemple: Font del Molí Nou, Font de la Torra, Font Grossa, Font del Boix, Font Llapart, entre moltes altres.
ELS CASTELLS DE LA VALL D'HOSTOLES: CASTELL DE COLLTORT, DE PUIG-ALDER I D'HOSTOLES La Vall d’Hostoles disposava per la seva defensa de tres castells: el de Colltort, Puig-alder i d’Hostoles, i que foren nucli i centre del poder feudal al llarg de molts segles, de fet fins l’any 1486 quan Ferran II, el Catòlic signà la disposició coneguda com a Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que posava fi als diferents abusos senyorials tant econòmics com socials, així com als mal usos. Els castells foren nucli de disputes i conflictes, sobre tot el castell de Colltort (avui dins el municipi de Sant Feliu de Pallerols), degut al seu emplaçament, que es trobava en la collada de Colltort en la mateixa línia separadora i defensiva entre els comtats de Girona i Besalú. El castell d’Hostoles, avui també dins el municipi de Sant Feliu de Pallerols, era el més important dels tres i el més ben comunicat donat que estava a prop de les vies d’accés de la vall, la qual estava sota la jurisdicció de la família Hostoles, que eren alts funcionaris i representants dels comtes de Barcelona en aquestes terres des de finals del segle X.
La jurisdicció que es va iniciar amb Miró I d’Hostoles a l’any 1002, quan el comte de Barcelona era Ramon Borrell, que administrà la vall fins l’any 1033 quan el comte de Barcelona ja era Berenguer Ramon I, dit el Corbat. Aquesta administració per part de la saga dels Hostoles va durar uns quatre segles, quan a l’any 1419 el llavors cap de la família Garau de Rocabertí, deixà de tenir la jurisdicció de la vall, tot i mantenir encara la seva administració en favor del rei Alfons V, el Magnànim.
A partir de 1002 i durant molts anys la propietat del castell d’Hostoles va anar canviant de senyor, on un dels més grans de Catalunya fou, Guillem Galceran de Cartellà (1230-1306), fill d’Ermessenda d’Hostoles i Arnau Guillem de Cartellà. Fou gran guerrer, que va arribar a ésser un dels caps dels Almogàvers lluitant durant els regnats de Jaume I, Pere II, Alfons III i Jaume II, tant a Catalunya com a Sicília.
Va tenir una important actuació en la logística militar contra el francesos, quan aquests comandats pel seu rei Felip III, l’Ardit (1245-1285) i amb el suport i benedicció del Papa Martí IV (1281-1285), van voler castigar Pere II, el Gran (1240-1285) fent una croada contra Catalunya. En aquesta croada els francesos varen patir una humiliant desfeta per part de les tropes catalanes. D’una banda la destrossa total de la seva flota, en la batalla de les Formigues, petites illes entre Calella de Palafrugell i Palamós, on les naus comandades per l’Almirall Roger de Llúria (1250-1305) van esmicolar la flota francesa amb gran quantitat de baixes i captures.
Els croats francesos que havien conquerit Castelló d’Empúries i Roses, entre altres poblacions fins arribar a Girona, es batien en retirada cap el nord, fustigats per les tropes catalanes, patint una gran desfeta en el Coll de Panissars. El rei francès Felip III l’Ardit, no passà de Perpinyà on hi morí el 5 d’octubre de 1285, i que posteriorment seria translladat a Paris on està enterrat en la basílica de Saint Denis. Guillem Galceran de Cartellà, ja gran es retirà al castell d’Hostoles fins la seva mort a l’any 1306. Al morí, el castell d’Hostoles i propietats passarien a la seva filla Ermessenda i anys després a la seva neta Beatriu de Cartellà, que al morí aquesta ho deixaria al seu fill Guillem Galceran de Cartellà i d’aquest al seu fill Garau de Rocabertí. A l’any 1416 el rei Alfons V, el Magnànim ordena al veguer de Girona prengui possessió dels castells d’Hostoles, Puig-alder i Colltort, concedint el primer privilegi a la Universitat d’Hostoles. Posteriorment passaria a altres mans, de personatges amb molt de renom a la Vall d’Hostoles com Francesc de Verntallat.
LA PESTA I ELS MASOS RÒNECS Durant més de quatre segles el món rural patí les dures condicions de les lleis, usos i costums medievals, un compendi d’abusos que homes i dones van haver de patir. Aquesta situació de desgràcia no fou la única, una altra fuetada rebé el món rural i la societat de l’època en general en el segle XIV; la pesta o mort negra.
Procedent de les estepes d’Àsia, i possiblement a través de la ruta de la seda, arribà a Europa, fent estralls segons es creu a un terç de la població, principalment entre 1347 i 1351. Es manifestava de diferents formes tals com, pesta bubònica, pneumònica o septicèmica, i segons la modalitat podia presentar una mortalitat entre el 30 al 100% dels casos, morint els seus posseïdors en un termini entre els quatre i set dies.
La Vall d’Hostoles no quedà excloïa d’aquesta plaga, i la seva incidència fou catastròfica per la vall. Molts masos quedaren rònecs durant molts anys, és a dir, abandonats i per tant amb els seus camps erms i deixats de treballar per mort en molts casos, de tota la família. Això provocà una forta disminució d’entrades de bens i pèrdues per a tothom, sobre tot pels senyors i l’església, que van veure com disminuïen considerablement el seus ingressos procedents de les explotacions. Aquest fet provocà una contraposició, ja que per una banda alguns senyors es van veure en una posició de feblesa i per tant, moderaren les exigències cap a possibles nous residents per ocupar i treballar els camps, mentre que per una altra banda, altres endurien encara més les condicions per tal que el remença no disposes de recursos per poder-se emancipar, i el fet fou que molts masos quedaren buit i terres sense conrear.
EL NUCLI ANTIC: LA SAGRERA I LA CELLERA DE SANT FELIU DE PALLEROLS Una sagrera (del llatí “sacraria” o “sacrario”, lloc sagrat), era un espai de 30 passes al voltant de l’església i que era considerat espai inviolable i sagrat sota pena d’excomunió. Aquest concepte ja s’esmenta a l’any 681 en concilis visigòtics, i possiblement ja existia amb anterioritat. Però fou en el segle XI quan s’establi unes normes més rigoroses i protectores d’aquests espais, quan es va propugnar unes assembles en defensa dels pagesos i població en general contra les actuacions i extorsions feudals; naixia la “La Pau i Treva de Déu”, que es va iniciar en el Rosselló de la mà de l’abat Oliva a l’any 1027, i que posteriorment s’estendria per la Catalunya vella, antic territori de la Marca Hispànica.
Aquest espai sagrat a l’entorn d’esglésies, ermites i monestirs, estava sota la protecció de l’església i no si podien fer actes d’extorsió ni violents, sota pena d’excomunió per part de l’església als autors. En aquests espais on també s’hi situava el camp sant o cementiri, fou l’espai propici perquè en mica en mica la població hi edifiqués les seves morades, per tal de gaudir de la protecció eclesiàstica; aquest fou l’origen de cents de pobles del principat. Sant Feliu de Pallerols com molts altres, tampoc es va diferenciar i va anar formant-se a l’entorn de la seva església parroquial, dedicada ja a Sant Feliu l’Africà. En el segle XI l’església devia ésser del tipus preromànic i de petites dimensions, com podien ésser les parròquies de Sant Iscle o Sant Miquel, però ja en el segle XIII l’espai a l’entorn de l’església fou superior, ja que de fet aquelles primitives trenta passes quedaven curtes degut a la continua creixença dels edificis i famílies que volien viure sota la protecció eclesiàstica.
Aquesta voluntat de protecció, no tan sols venia per part de famílies pobres, sinó que els senyors d’Hostoles de la família Cartellà s’hi establí, i continuà fent que la població i edificis de la sagrera continues la seva expansió, ja no tan sols en edificis i habitatges familiars, sinó altres com molins, obradors o tallers. El creixement de la població i l’expansió de la sagrera va motivar que molts dels edificis ja no poguessin quedar a l’entorn de l’església com en els seus orígens, i per tant, naixés un nou nucli de població, on la protecció vindria donada per la construcció de muralles que encerclessin el nucli urbà. Part de l’espai de la sagrera, estava dedicat al emmagatzematge de productes i queviures, i l’espai on s’hi guardava el vi, rebia el nom de “celler”, fet que va propiciar que el territori que s’expandia més enllà de la segrega agafés el nom de cellera. Ja en el segle XIV la cellera de Sant Feliu tenia una forma definida, unes muralles de protecció amb tres portals d’entrada i sortida, tres pous d’aigua, i varis obradors, botigues i tallers d’artesans, que elaboraven, venien o treballaven en feines com teixidors de llana, sastres, sabaters, flequers, carnissers, ferrers o fusters entre d’altres.
ELS MOLINS. MOLÍ DE LA CONQUETA
A mesura que la sagrera a l’entorn de l’església parroquial de Sant Feliu quedava cada cop més petita, ja en el segle XII va començar una necessària expansió d’aquest espai, construint-se de mica en mica el que seria la cellera, és a dir, un nou nucli urbà perfectament delimitat per un recinte tancat amb muralles i tres portes principals d’accés. En aquest àmbit d’expansió va néixer també els diferents obradors, tallers d’artesans i altres instal·lacions més industrials. Una d’aquestes construccions foren els molins; unes instal·lacions que permetien la utilització de la energia hidràulica amb la finalitat de poder moure diferents estris i màquines, i per tant transformar aquesta energia hidràulica en mecànica, facilitant d’aquesta manera el treball i les labors artesanes principalment dedicades a productes tèxtils o d’alimentació com la producció de farina. La riquesa fluvial de Sant Feliu de Pallerols facilità durant els segles XII al XIV una gran expansió d’aquest tipus d’instal·lacions industrials en diferents parts del municipi, tot i que amb unes instal.lacions molt rudimentàries. Al llarg i ample dels afluents com el riu Brugent, la riera de la Fàbrega o la riera de Sant Iscle, foren els llocs adients i escollits per tal de fer-hi aquestes construccions, en un nombre molt elevat com: Can Campaneta, molí vell del Brugent, molí Espatllar, El Noc, Can Matas, molí Gros, Can Saderra, Can Norat, Can Manyà o el molí de la Rovira entre molts altres. La domini dels molins, sobre tot a l’edat mitjana eren propietat i estaven explotats per diferents famílies nobles i senyors de la vall, que tenien els dos ingredients fonamentals, els diners i els clients. Els recursos econòmics eren fonamentals per la construcció del moli, i els mals usos, ho complementaven pel fet que el senyor assignava quins masos tenien la obligació de portar el gra al seu moli, a part que el senyor també s’apropiava d’una part de la collita; negoci rodó. Actualment n’hi ha un, el molí de la Conqueta, també conegut com Can Maurici que fa uns anys fou adquirit per l’ajuntament, per donar fe de la seva presència, importància i coneixement de la tecnologia que en aquell temps aquestes industries primitives empraven i, també com a emblema molt característic de una de les més primigènies industries molt vinculades al territori com foren el molins fariners i els molins drapers activats a partir de l’energia hidràulica.
Es té coneixement escrit del molí de la Conqueta, des del segle XII que en aquella època estava situat fora del nucli de la cellera i més de la sagrera. S’inicia com a petit molí fariner, accionat com tots els primitius mitjançant l’energia de l’agua, en aquest cas la del riu Brugent al seu pas pel centre de Sant Feliu de Pallerols. Anys després es converteix en draper, per tornar a ésser fariner posteriorment, tot i que molts molins compaginaven les dos activitats en el mateix edifici. La seva importància durant tots els segles de funcionament era important, ja que va estar funcionant fins els anys 60 del segle XX quan definitivament es va silenciar el seu llarg recorregut i vida industrial.
El nom de “Conqueta” (conca petita) li ve d’una resclosa d’on prenia l’agua del Brugent a més de disposar d’un fossar o bassa on s’hi situaven els rodets o rotors de la turbina que accionava tot el sistema. Actualment el molí de la Conqueta, està perfectament adequat per poder ésser visitat, disposant d’un trajecte didàctic per tal d’entendre com funcionaven les instal·lacions, la feina dels obrers i els productes que s’hi elaborava dins aquest petit complex industrial, a més de disposar de diferents elements que funcionen i per tant, entendre millor com funcionaven.
EL CAMI RAL I EL NUCLI DE SANT SEBASTIÀ
Els camins rals, eren les vies de comunicació més transitades antigament que unien poblacions o veïnats, previs a la construcció posterior de la carretera. L’origen del nom no és clar, es podia tractar d’una deformació de la paraula “reial” o també, de “rahal o arahal” que és un arabisme que significa finca o propietat rural, i per tant, camins que porten a terrenys agrícoles. El camí ral de Sant Feliu de Pallerols, era el camí que unia el nucli urbà amb la capella de Sant Sebastià. Un nou nucli de població amb habitatges a partir del segle XVI situat a mà esquerra del riu Brugent, a poca distància abans d’arribar al pont de pedra de Sant Sebastià. Des dels seus orígens fou un veïnat dedicat a les activitats industrials i artesanals, on hi havia dos molins importants com el molí Gros i el molí Petit, entre altres activitats principalment dedicades a treballar el ferro com manyans, serrallers o ferradors, entre d'altres. Dues rescloses estan situades en aquesta zona, precisament a prop del molí Gros i del molí Petit situat més avall, i davant de la capella de Sant Sebastià, un ampli safareig era el nucli del barri on la seva gent hi feia la bugada. També hi ha una petita font, que antigament era més gran i vistosa, coneguda com la Font dels Capellans, avui desapareguda.
La capella de Sant Sebastià és un petit edifici, construït en el mateix lloc que segurament hi havia hagut un petit oratori. A partir del segle XVIII es va anar ornamentant en diferent elements, on hi destaca una talla barroca del sant, que va està a punt d’ésser cremada a l’any 1936, però fou finalment amagada i acabada la guerra es va restaurar. En la façana hi ha una petita obertura circular i també, petit campanari en la part superior de l’edifici.
EL FIRAL I LA CAPELLA DEL ROSER
El firal és la plaça més concorreguda de Sant Feliu de Pallerols, on s’hi celebren els mercats, on hi ha l’ajuntament i la capella del Roser, antiga església pertanyent al convent, on les seves dimensions permeten una major concentració de gent durant festes i celebracions. Fou un espai d’extensió cap a la zona oest de l’antiga cellera, on les cases s’hi van anar construint entre els segles XVI al XVIII, a l’entorn de l’espai on es celebraven fires, d’aquí ve el nom de firal, tot i que també en diferents èpoques ha estat coneguda com Plaça del Prat i també, Plaça Verda. La importància de l’espai va venir en augment quan progressivament s’hi van anar construint edificis més emblemàtics que propis habitatges com, l’església del Roser, la confraria de paraires i teixidors de llana, un pou de glaç, l’hospital dels pobres o la presó. Ja en el segle XX el Firal va anar quedant definida la seva forma trapezoïdal amb la plantació d’arbres i sobre tot a l’any 1925 del sortidor central, que serà conegut popularment pels veïns com a “lago”. La capella del Roser es va començar a construir a l’any 1565, i a partir de 1583 es va anar decorant, tenint cura de la mateixa, els obrers administradors, conjuntament amb una confraria del Roser.
A l’any 1863 es va rehabilitar i millorar la seva construcció ja que presentava problemes constructius, i pocs anys després s’autoritzà la construcció d’un pont d’accés (avui desaparegut) que comunicava el convent de les Germanes de l’Ordre Tercer de Sant Francesc d’Assis, que era la nova comunitat que tenia cura del petit temple, amb la capella, que tenia l’access pel darrera del retaule.
EL BRUGENT AL SEU PAS PER SANT FELIU DE PALLEROLS
De les tres poblacions on el riu Brugent hi passa, Sant Feliu de Pallerols, és la única que passa pel mig partint en dos el casc urbà; a Les Planes d’Hostoles i Amer, el riu vorejar el nucli urbà. El Brugent entra al nucli de Sant Feliu de Pallerols per la El riu Brugent neix pels entorns de la Serra del Corb, proper al coll de Bas i sota els contraforts de la Roca Lladre a 800 metres d’altitud. Rep aigües de diferents rieres i rierols de la vall d’Hostoles, i finalment desemboca al riu Ter, poc metres riu avall de l’embasament del Pasteral, després d’haver recorregut vint-i-dos quilòmetres per la Vall d’Hostoles i la d’Amer, passant pels termes de Sant Feliu de Pallerols, Les Planes d’Hostoles i d’Amer. El seu fort desnivell passant dels 800 metres als 150 metres d’altitud, fa que la pendent sigui molt pronunciada i per tant, favorable a la instal·lacions de molins, per tal d’accionar mecanismes a partir de l’energia hidràulica. El riu neix en el municipi de Sant Feliu de Pallerols a 800 metres, i quan l’abandona i entra a Les Planes d’Hostoles el seu nivell està a 380 metres, per tant baixa 420 metres, havent recorregut uns set quilòmetres, i per tant amb una pendent mitjana del 6%, permetent en molts trams la construcció de rescloses artificials per a fins industrials. El riu com alguns dels seus afluents com la Riera de Cogolls, està farcit de gorgs, recloses naturals, olles i saltants d’aigua. Però degut a les seves característiques, ja a partir del segle XII o possiblement abans, es van començar a construir gran quantitat de rescloses, per tal de millorar l’alçada manomètrica de l’aigua, amb la finalitat que aquesta impactés amb força contra els àleps dels rodets de les turbines, podent d’aquesta manera, obtenir energia mecànica a partir de la hidràulica, mitjançat la utilització de mecanismes com engranatges o politges. D’aquesta manera els molins, drapers o fariners, que eren els més importants, disposessin d’una energia neta, eficient i barata.
Del riu Brugent ni de bon tros se’n pot fer oblit de la seva riquesa natural pel que fa a la flora i a la fauna. Crancs, llúdrigues o ànecs en són alguns dels múltiples animals que hi viuen; molts tipus de bolets, joncs, llenties d’aigua o creixents, acompanyants per arbres com les alzines o molts tipus de matolls i altres vegetals que en forment la flora. Y com a simbiosi de tot plegat, l’espai natural; uns entorns verds i frescos, on el soroll del curs de l’aigua i les aus, són els únics sons que hom pot escoltar.
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU
Tot i que la referències d’aquest temple són del 1039, l’actual església no és d’aquesta data, sinó del primer temple que hi havia hagut en el segle XI en la zona de la sagrera i que la malmetí els diferents moviments sísmics que va patir la Garrotxa entre 1427-1428, entre altres indrets de Catalunya, sobre tot el Ripollès i la Cerdanya. Fou a partir d’aquests desastres naturals quan es va construir una nova església que és l’actual, després de les posteriors ampliacions i reformes que farien possible la seva benedicció a l’any 1631, però encara haurien de passar uns quants anys més per tal de veure enllestida totalment la coberta i el campanar. Cal esmentar que la nova església seria contruida en un angle de 90º respecte a la primera construcció. Es tracta d’una construcció amb una sola nau amb diferents capelles adossades dedicades a la Mare de Déu dels Dolors, Mare de Déu de Gràcies, Sant Joan o Sant Josep entre d’altres.
L’embelliment i enriquiment de l’església va anar augmentant i de fet es va mantenir fins el fatídic 36, quan els grups violents d’ignorants i brètols, van destruir gran quantitat de documents i obres d’art de gran valor històric i documental. Acabada la Guerra Civil (1936-1939), es va progressivament dotar i substituir les absències d’objectes per culpa vandalisme.
LA LLEGENDA DEL PESCA LLUNES
Els segles d’existència i d’història de moltes poblacions de les comarques gironines han propiciat que al llarg dels temps hagin sorgit aquests tipus d’històries, algunes producte de la imaginació més agosarada i fantasiosa i altres de ben sagú, amb alguns rerefons de realitat, tot i que distorsionat pel pas del temps i la pròpia fantasia popular de la gent. En aquest aspecte, Sant Feliu de Pallerols no podia ésser diferent, però amb l’afegit que una llegenda a esdevingut un motiu o sobrenom en positiu pels habitants santfeliuencs i santfeliuenques. Per més fidelitat a la llegenda, prenem el que diu la mateixa Casa de la Vila. “S’explica, des de temps immemorials, que una nit de cel transparent i de lluna plena, anava un santfeliuenc vorejant el riu Brugent quan va haver d’aturar-se atret per l’encant, mai vist per ell fins aleshores, que li oferia aquell astre que es reflectia en tota la seva plenitud en les aigües encalmades de la riera. Tan embabaiat en va quedar de la bellesa d’aquella lluna, que molt brillava en la foscor de l’aigua, que il·lusionat, se li acudí pensar que la podia haver i decidí pescar-la amb un cove. Però per més que posés el cove dins l’aigua i l’enlairés ben de pressa no aconseguia ficar-la-hi. Algú va veure l’espectacle i en to burleta li digué: què voleu fer? pescar la lluna?. Des aleshores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen “PESCALLUNES”: gent que s’il·lusiona i té somnis, romàntica, amb ambició i molts projectes, gent que no s’atura, que mira sempre endavant”.
SANT MIQUEL DE PINEDA, SANTA CECILIA I EL VEÏNAT DE PALLEROLSEl nucli de Sant Miquel de Pineda és molt petit, format només per l’església, la rectoria i un petit cementiri situat a la part del darrera de l’església, a més d’alguns mansos propers disseminats pel seu voltant. Cal esmentar que és un lloc molt transitat donat que pel seu costat hi passa la via verda Olot-Girona, i que en el segle passat era on hi passava també l’antic tren d’Olot.
Actualment la rectoria es troba totalment restaurada i ha estat convertida en un allotjament turístic de tipus rural i casa de colònies amb activitats complementàries, on s’ofereix allotjament i una acurada cuina de la Garrotxa i d’Escòcia, donada la procedència de una de les persones que ho regenta. L’assentament eclesiàstic està documentat des del segle X, quan era designada com “Pinetta”, i posteriorment en altres documents dels segle XII ja es parla de “Sancti Michaelis de Pineta” i en el segle XVII el temple estava inclòs dins la Vall d’Hostoles, però no com independent, sinó com església depenent o sigui, sufragània del Veïnat de Sant Iscle de Colltort, que es troba a uns quatre quilòmetres de distància.
Aquest estatus de sufragània tenia l’inconvenient que no disposava de rector, i per tant durant molts anys l’estat d’abandó era patent, fins el segle XIX que va ésser declarada parròquia independent, fet que suposà la presència continuada d’un sacerdot que en tingués cura. A poca distància de Sant Miquel de Pineda, encara no a un quilòmetre en direcció de Sant Miquel cap a Sant Feliu de Pallerols, es troba l’ermita de Santa Cecilia, situada a tocar de la via verda del carrilet. Es tracta d’una església romànica, d’una sola nau amb un absis semicircular amb una sacrista que no es construiria en el mateix moment de l’església, amb un petit porxo lateral i una esplanada davant de la façana. Disposa d’un petit campanar de d’espadanya situat en la part superior central de la façana, només per una campana.
A poca distància més, en direcció a Sant Feliu de Pallerols, després d’haver passat Sant Miquel de Pineda i Santa Cecilia, es troba el veïnat de Pallerols, el qual no es tracte d’un nucli veïnal pròpiament dit, sinó de diferents masos molt antics disseminats pels voltants de les terres de conreu i boscos.
SANT ISCLE DE COLLTORTBanyada la vall de Sant Iscle per la riera del mateix nom, Sant Iscle de Colltort és un petit nucli que es troba en la part nord del municipi de San Feliu de Pallerols, a uns quatre quilòmetres un cop agafat el trencat que hi ha a la carretera C-63 un cop passat Sant Feliu de Pallerols en direcció a Olot. Adjunt al nom del sant, porta el nom de “Colltort” com a referent de la seva situació geogràfica, conegut des de 1020 amb el nom de “Collotorto” o “Collotortuensi” que significa collada tortuosa. En aquest mateix indret però a uns 890 metres d’altitud es troba el castell de Colltort en la collada del mateix nom.
La seva església antiquíssima, ha sofert amb el pas del temps múltiples transformacions, modificacions, ampliacions i fins i tot amputacions, com la destrucció del seu campanar durant la Guerra Civil (1936-1939), en aquest esdeveniments també s’hi acompanyaren els ornaments, retaules i altres parts del temple. Actualment, es troba en bon estat, però és potser dels pocs edificis eclesiàstics parroquials que es podrien trobar sense un campanar, ni tan sols dels més simples com són els d’espadanya, de petites dimensions en la majoria de casos, situats en la part superior de la mateixa façana. L’església disposa d’un porxo a l’entrada del temple i queda molt ben definit una part de l’antiga sagrera situada en el lateral esquerra de l’església.
Sant Iscle de Colltort amb una trentena d’habitants censats té un reduït nucli a l’entorn de l’església, i diferents masos disseminats pel seu voltant. La seva geografia és molt agradable, i a partir del nucli, diferents camins porten a indrets molt majestuosos i d’un entorn natural envejable. Una d’aquestes rutes porta a les ruïnes de l’antic castell de Colltort, en la collada del mateix nom, i d’on es pot baixar fins al volcà de Santa Margarida, ja en el terme municipal de Santa Pau. També es pot accedir a les rutes que porten als volcans de Can Tià o al del Traiter, o a camins que condueixen al Coll de la Serrella o retorn per muntanya a Sant Feliu de Pallerols. En direcció a la font Pobra, hi ha el camí que es pot accedir a la Vall de Finestres, i cap a Santa Pau, Sant Miquel Sacot o Sant Aniol de Finestres, entre d’altres indrets, com pot ésser el mateix Castell de Colltort. Un camí farcit de vegetació i amb multituds d’elements i formes, que denoten la seva formació volcànica.
SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA FONT DE LA SALUT
El Santuari de la Mare de Déu de la Salut és un dels santuaris més emblemàtics i coneguts de les comarques gironines, no tan sols per la gent propera, sinó per forans. Forma part en l’actualitat d’un projecte per part del bisbat de Girona, per tal de donar a conèixer la seva existència i d’oferir al visitant un ventall de serveis on els més principals són l’hostatgeria i la restauració amb una àmplia i gustosa cuina popular. La Salut, la Mare de Déu de la Salut o la Mare de Déu de la Font de la Salut, són els diferents noms en què la gent coneix el santuari, tot i que per tal d’abreviar el nom es coneix més com La Salut.
L’origen del santuari es situa a mitjans del segle XVII. Hi ha dues llegendes a l’entorn d’un pagès de la parròquia de Sant Pere Sacosta, un nucli avui abandonat i proper on es troba el santuari. Aquest pagès dit Joan Carbonès va col·locar una imatge de la verge en un indret conegut com “Rocs del Claparol” on a prop hi havia també una font d’aigua, per tal de suplicar la protecció de les collites o les accions del dimoni, que segons la llegenda, tirava pedres als traginers (antics transportistes) i als vianants que passaven pel camí ral proper i, que era la via de comunicació entre la Vall d’en Bas i la d’Hostoles amb Rupit i Vic.
A partir d’aquella petita devoció i fet, s’hi construí una capella per l’oratòria, que amb la mort d’en Joan Carbonès esdevingué el ritus de fer-hi una missa cada dissabte tal com va deixar en el seu testament i que així va seguir el seu fill. El seu fill, dit també Joan, no tan sols va continuar la devoció del seu pare, sinó que hi feu construir una habitació i el campanar de la capella en la construcció ja existent. De mica en mica, la devoció va anar arrelant fet que va invitar a que s’ampliessin els espais i edificis adjacents, i s’hi construïssin altres com una cuina, una pallissa, un safareig i una casa que començaria a funcionar com a hostatgeria. Els devots i pelegrins cada cop més nombrosos, ja no venien ni eren els habitants dels pobles i veïnats propers, sinó que van començar arribar d’altres indrets més allunyats com de l’Osona, la Selva, Collsacabra o altres pobles més distants de la mateixa Garrotxa. Això va propiciar que l’antic camí ral de la Vall d’en Bas a Vic, l’actual carretera C-153 s’ampliés i facilites d’aquesta manera l’accés de la gent i vehicles al santuari i de retruc millorés l’antiga via de comunicació. El santuari actualment, no es troba a peu de carretera, sinó que disposa d’un accés d’un quilòmetres aproximadament entre el santuari i la carretera, via que aniria amb el temps millorant. La millora de l’accés i el coneixement que es tenia cada vegada més de l’existència del santuari, van fer que s’incrementés l’afluència de peregrins, actes litúrgics i processons, així com la decoració i l’ornamentació de la mateixa verge i demés dependències.
La popularitat de l’indret no el lliurà de les lluites i guerres que fuetejaven la comarca, però, acabades aquestes, el santuari continuaria creixent i rebent cada cop més peregrins i visitants. Amb el temps es va ampliar i millorar l’accés, instal·lacions, església i demés dependències; posteriorment a l’any 1935 va arribar l’aigua, la llum i a l’any 1950 el telèfon. Aquestes millores es van veure fins l’any 1984, en què fou tancada l’hostatgeria i per tant, només s’hi van continuar fent les trobades i actes religiosos, però també acompanyats per altres esdeveniments com concursos, sardanes o trobades culinàries de germanor.
A partir d’aquí, s’inicia un ambiciós projecte d’adequació i modernitat dotant els santuaris de Nostra Senyora dels Àngels a prop de Girona i municipi de Sant Martí Vell, Mare de Déu de la Salut de Terrades i el mateix santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sant Feliu de Pallerols, d’unes modernes instal·lacions on la gastronomia i l’hostatgeria en són els pilars fonamentals, al marge de altres propostes d’activitats molt diverses que s’hi porten a terme al llarg de l’any. Una sàvia decisió que ha sabut combinar els actes religiosos i populars en els diferents santuaris marians, amb altres de tipus esportiu, cultural, gastronòmic i de lleure. Tot plegat en un marc medi ambiental natural, de benestar i silenci, amb l’incondicional acompanyament del seu únic i sublim paisatge.
PINTURA, MÚSICA I ESPORTAquestes tres disciplines han estat molt lligades a la gent de Sant Feliu de Pallerols i, dels que venien de fora. La pintura fou un art molt extens durant anys al municipi, principalment impulsat per pintors arribats d’altres indrets.
El més representatiu d’aquest impuls artístic santfeliuenc fou per part d’en Jose Colomer i Comas (1935-2003), un artista que a part de les seves pròpies aptituds com a pintor, va tenir el recolzament familiar i l’aportació del coneixement i la il·lusió per part de molts pintors estiuejants a la vila, que trobaven en els paisatges del seu territori, una font inesgotable d’idees i models. Progressivament va millorar la tècnica i va estendre la seva obra a partir d’exposicions, fet que va comportar que l’èxit l’acompanyés i a partir de l’any 1968 pugués dedicar-se en plenitud a la pintura.
Això, li va suposar una dedicació plena a l’art i temps per a poder ampliar les seves exposicions a diferents ciutats, no tant sols de la resta d’Espanya, sinó en moltes ciutats del món. La seva expressió artística, els indrets i paisatges que pintava de caràcter bucòlic, van fer que fons conegut com a “pintor de sentiments”. Un dels altres fets característics de Sant Feliu de Pallerols és la música, amb una amplia varietat d’aspectes, com poden ésser els propis músics, o constructors d’instruments entre d’altres. La sardana fou el nucli més representatiu de la vocació per part dels músics en generals i dels compositors en particular.
La construcció d’instruments musicals venia de part de la família Llantà, del pare Joaquim Llantà (1849-1916) i del seu fill en Pere Llantà (1891-1944). El primer més dedicat a la fabricació de tibles i tenores, mentre que en Pere era més propens a la elaboració de flabiols, un flabiols que tenien molt de renom per part dels músics de les cobles. La primera formació musical fou la Cobla Vella, segurament nascuda a l’entorn dels anys 80 del segle XIX de la mà d’en Manel Saderra i Rovira (Sant Feliu de Pallerols,1854-Tortellà,1917). Posteriorment va formar la Cobla Nova pels vols de l’any 1887, per tant a Sant Feliu de Pallerols tenien dues cobles, que posteriorment serien nomenades: La Principal Vella i la Principal Nova, que més tard es fusionarien formant l’orquestra L’Avenç que estaria activa entre els anys 1932 i 1936. En Manel Saderra amb la seva dona Teresa i els seus deu fills, per raons laborals, ja havia marxat de Sant Feliu de Pallerols per anar a viure a Tortellà, per a treballar en una empresa tèxtil. A Tortellà hi naixeria el seu onzè fill, en Manel Saderra i Puigferrer (Tortellà,1908 - Porqueres,2000) que conjuntament amb el seu germà Josep, aquest nascut a Sant Feliu (Sant Feliu de Pallerols,1883 - Banyoles,1970), serien grans músics, directors i compositors.
El futbol fou l’esport estrella i pioner a Sant Feliu de Pallerols, ja que el seu prolegomen es pot situar a l’any 1908. Posteriorment a l’any 1915 es construiria el primer terreny esportiu en la zona dels arbres d’en Casals, per tant, Sant Feliu de Pallerols ja disposava d’un espai per a poder jugar i un equip, el “Deport Pallarolenc”, el primer equip de la població. Durant el període entre 1931 i 1936 l’equip es va dissoldre, però a partir del 36 amb un nou camp, canvi de colors i nom de l’entitat, que passaria a dir-se “Unió Esportiva Hostoles” que duraria fins el 1939. Ja dins els anys 40 passa per diferents canvis i millores en les seves instal·lacions, tornant a canviar el nom pel de “Club de Futbol Sanfeliuenc”.
Tanmateix, el futbol no ha estat l’únic equip esportiu de la població santfeliuenca, sinó altres disciplines esportives hi han estat presents al llarg dels anys com: atletisme (Club Atletisme Pescallunes), el voleibol, el basquet, grups com Skaldabecs organitzadors d’esdeveniments esportius d’alt nivell com el Warclubs-run o la pedalada BTT Santa Llúcia o també, el món de les motos de la mà del “Motor Club Gas a la Burra”. També cal esmentar l’associació esportiva de la garrotxa, “El Sarró” dedicada a fusionar l’esport amb la natura, en diferents nivells de dificultad.
VIES VERDES: RUTA DEL CARRILETLa Ruta del Carrilet, forma part d’una de les varies rutes conegudes com Vies Verdes de Girona. La Ruta del Carrilet està dividida en dues part: la Ruta del Carrilet I que va des de Olot fins a Girona i la Ruta del Carrilet II que surt de Girona fins arribar al Tinglado en el port de Sant Feliu de Guíxols. La Ruta del Carrilet I surt d’Olot i arriba a Girona, travessant tres comarques: Garrotxa, Selva i Gironès, passant pels municipis de Les Preses, Vall d’en Bas, Sant Feliu de Pallerols, Les Planes d’Hostoles, Amer, La Cellera de Ter, Anglès, Bescanó i finalment Salt, abans d’arribar a Girona.
La Ruta del Carrilet travessa paratges de gran bellesa i clara d’importància paisatgística, ecològica, mediambiental i cultural, iniciant-se a la Zona Volcànica de la Garrotxa fins arribar a la vall del Ter, les deveses de Salt i Girona. Es troba en molt bon estat de conservació i ben senyalitzada, on en molts dels recorreguts és veu afavorida amb l’acompanyament d’afluents d’aigua i verdor forestal, així com camps de conreu i poblacions. Un total de cinquanta set quilòmetres, fàcil de fer per la seva orografia relativament plana amb petites pujades i baixades des de la cota 440 m sortint d’Olot fins a Girona a 70 m i per tant, amb una pendent mitjana d’uns 0,65%.
La seva morfologia planerenca té la seva explicació donat que pràcticament la totalitat del recorregut fou per on hi passava el tren de via estreta que unia Olot i Girona, que fou el medi de transport més popular i ràpid des de 1911 fins a 1969. La proliferació de l’automòbil particular i l’autobús, la millora de les carreteres, les escasses inversions en infraestructures i adequació als nous temps, seguit d’una greu situació econòmica de l’empresa ferroviària, van fer que finalment deixés de funcionar, forçant la seva desaparició a l'any 1969.
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Per terra, fou a la batalla del Coll de Panissars (30 setembre i 1 d’octubre de 1285), situat actualment entre els límits de l’Alt Empordà i el Vallespir, entre El Pertús i la Jonquera, i a prop del fort de Bellaguarda.
Fàbrega i el parc dels Arbres d’en Casals, per continuar cap a la Rectoria, la conqueta i seguir cap al barri de Sant Sebastià, on passat el pont, el molí Gros i el molí Petit, i després de traspassar diverses rescloses, es rebordoneix de la vila escapolint-se cotes avall al seu pas pel gorg d’en Boix, i continuar així cap a Les Planes d'Hostoles.
El primer retaule de l’altar major fou construït en el segle XVII i en el segle XVIII seria daurat per Ambròs Colobran, pertanyent a una nissaga de pintors i dauradors gironins de gran prestigi iniciada per Bernat Colobran en el segle XVII.
Pràcticament seria difícil trobar una població sense histories fantàstiques, racons llegendaris, contes, personatges enigmàtics o llegendes.
Els seus paisatges, les aigües, les fonts, els camps, boscos o multitud d’elements diferents n’eren motiu per a poder ésser representats en un llenç, sobre tot en la modalitat de pintura aquarel·la.
Després de la Guerra Civil (1936-1939) que tot ho va trasbalsar, en els anys quaranta torna el fervor musical a la població amb la creació de La Principal de Sant Feliu de Pallerols que duraria fins l’any 1966. Avui Sant Feliu de Pallerols no disposa de cap orquestra o cobla.
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: novembre 2020 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |